Fa uns dies a la frontera marroquina amb Melilla es va viure una situació sagnant en la qual 37 emigrants i refugiats van morir víctimes de la violència racial, la brutalitat, i la manca de respecte al valor de la persona humana.
Es constata fa temps l’existència d’unes polítiques migratòries fonamentades en evitar l’entrada a Occident de la població provinent dels països pobres o de nacions en conflictes bèl·lics que busquen una nova vida que els permeti viure dignament i en llibertat, però sembla que els països desenvolupats practiquen tota mena de formes perquè aquest dret individual de la ciutadania no es compleixi, així Europa a canvi d’uns diners compra el servei a Turquia perquè sigui el receptor dels refugiats de Síria on malviuen al campament més gran que existeix, o Espanya pacta amb Marroc perquè la població procedent de la zona subsahariana no arribi al nostre territori nacional, o Amèrica del Nord construeix barreres perquè no entrin al país els mexicans o hispans, com ha passat aquests dies amb una cinquantena de persones que han mort en un camió quan intentaven arribar a EUA, i no obliden com el Mediterrani que des de fa temps s’ha convertit en una trampa mortífera per a molta de les persones que desitgen entrar a Occident i que malauradament no arriben a tocar terra.
Estem vivint un món cada vegada més desigual i més injust en el que les lleis i els acords internacionals defensen uns valors i uns drets, però la praxi quotidiana opta per altres principis contraris als que es proclamen en els acords internacionals.
Concretament, els fets de Melilla són un exemple d’aquesta realitat, on s’han vulnerat moltes de les normes internacionals. Sabem que algunes persones que varen aconseguir arribar a territori espanyol es troben avui tancades en el “Centro de Estancia Temporal d'immigrants” (CETI) i d’altres que arribaren van ser violentament retornats en calent. Però no tots varen tenir la sort de viure, sinó que moriren sota la violència, i avui es desconeix si varen ser víctimes de la força repressiva de les autoritats frontereres, de la utilització per part de les màfies, de l’allau humana que els va ofegar, de la caiguda d’una tanca que els va precipitar al buit, o si com alguns diuen de la violència d’uns emigrants que portaven pedres o altres estris per atacar... totes aquestes causes estan relacionades amb diferents tipus de violència i vulneració dels drets humans, que com diu l’art 13 de la Declaració Universal dels Drets Humans tota persona té dret a circular lliurament i a triar la seva residència al territori d’un Estat. En síntesi podem afirmar que són fruit de la clara voluntat d’una part del món que rebutja a la població, d'altra part, del planeta.
L’Estat espanyol no pot donar per tancada aquesta tragèdia, i ha d’obrir una investigació que esbrini els fets i identifiqui les actuacions incorrectes que ens han portat a aquest resultat de 37 morts i més d’un centenar de ferits que no han estat atesos adequadament. És evident que cal defensar les lleis d’un estat, però també cal complir el dret internacional que reconeix els drets de la persona, i és igualment greu que la repressió es faci a un país com Espanya com que es delegui l’acció repressiva a un altre país com Marroc, que s’ha donat presa a cavar les fosses dels morts, i així enterrar tot vestigi dels fets, sense la mínima atenció a la seva identificació, autòpsia i contacte amb les famílies. Cal dir prou a la violència institucional, prou a la violència física, prou a la violència repressiva, prou a la violència delegada, prou al no reconeixement dels drets de les persones. Occident ha de plantejar-se altres polítiques migratòries perquè mentre uns països siguin rics i disposin dels recursos suficients, i altres es trobin en la misèria, la migració no s’aturarà, perquè la població que emigra es juga la possibilitat de viure amb la cobertura dels mínims vitals fora del seu país o de morir de fam a la seva terra.
Teresa Crespo - presidenta d'Atlàntida